Hi ha una bèstia que viu dins la ment. Una bèstia formidable, ferotge i negra i peluda, i letal. L'afilada mandíbula i l'únic ull, trencat, t'amenacen constantment amb un somriure malèvol, pertorbador. La Negra s'intal·la a les entranyes més remotes de la consciència, on s'alimenta de records amagats i gaudeix representant-los en forma d'imatges en moviment que se't repeteixen una vegada i una altra davant el mirall.
La bèstia no dorm, no descansa mai. Atenta i astuta, sempre alerta, espera la mínima mostra de debilitat per saltar-te salvatgement al coll i fer-te caure víctima dels seus jocs de mort i penombra. Ja pots recargolar-te tant com vulguis, que, un cop empresonat entre els llargs ullals de culpabilitat que et perforen la carn, no et deixarà escapar.
Però la Negra, alhora que mortalment perillosa, és també l'origen d'una força inigualable. La seva sola presència, amb la consciència del risc que suposa un sol instant de distracció davant d'aquesta fera, t'atorga d'energia infinita. Fins i tot la por que desprèn et nutreix i et fa crèixer encara més. I és que, la seva mirada dolorosa i penetrant, el seu instint assassí, és l'excel·lent al·licient per no cedir terreny i per seguir contenint la bèstia, que, si voltés lliurement, es menjaria aquells que t'estimes i tot allò que et fa viure.
To have a voice in the back of my head
It’s like a face that I hold inside
A face that awakes when I close my eyes
A face that watches every time I lie
A face that laughs every time I fall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada