dissabte, 1 de desembre de 2012

Tercer Acte

    • De veritat que no creus en res? Penses que ets buida per dins, que no ets res? Que no ets? Va, no em facis riure, dona! Tu ets! Per començar, ets milions de petits "jo" (diga'ls cèl·lules o àtoms, si vols) perfectament sincronitzats en una simbiosi incalculable. Ets també l'ens conscient i pensant que conformen aquestes partícules, i ets tot el que sents i absorveixes del teu entorn i tots els records emmagatzemats. I ets també el cúmul de cada gest particular, de cada moviment individual i de cada instant propi que protagonitzes cada cop que respires. I, pel simple fet d'haver nascut en aquest món, no estàs sola. Hi ha algú, en algun lloc (segur!), que ara mateix t'acariciaria i t'abraçaria i et besaria. I d'aquest conjunt de minúscules i infinites individualitats que configuren el teu cos, únic i irrepetible, en faria el seu tot universal.

dilluns, 2 de juliol de 2012

Quan vaig despertar...dinosaures.


Hi ha cançons que viuen per si soles. No m'entren a dins per formar plegats una orquestra irrepetible, sinó que són les protagonistes i heroïnes de la seva pròpia història. Simplement sé que hi són, les noto a prop i em fan llunyana companyia; no em semblen desconegudes, però alhora sonen estranyes. Sóc incapaç de reconèixer-ne cap nota concreta, però la seva presència em conforta fins que, poc a poc, la melodia va creixent fins a esdevir la banda sonora de la història que em té segrestat i que tinc entre les mans.




 “Fantasy is escapist, and that is its glory. If a soldier is imprisioned by the enemy, don't we consider it his duty to escape? 
[...] If we value the freedom of mind and soul, if we're partisans
 of liberty, then it's our plain duty to escape, and to take as many people with us as we can!” 
 J. R. R. Tolkien

dijous, 7 de juny de 2012

Llums del Nord


Sempre hi ha una atracció. Una espècie de magnetisme que impulsa el cos a no defallir, a fer el següent pas. No sempre estira cap endavant, ni segueix una trajectòria recta; però sempre va cap a tu. La línia descrita és ben clara. Encara que de vegades l'oblit (o fins i tot la traïció deliberada!) distorsionin l'agulla, aquesta, per molt que la facin tremolar, sempre es refà i t'assenyala altra volta. Així, per molt que es deixi errar la pròpia voluntat, mai s'acabarà de desorientar del tot i sempre podrà retrobar el senderi que porta de nou a la teva llar. Il·lusos, aquells que vagaregen indefinidament, que procuren perdre't el rastre donant voltes i voltes, i caminen en cercles! Que no veuen que és impossible deixar de perseguir-te? Ignorants, valents, heroics, porucs... Tots, tots continuen seguint el teu camí! Tots van cap al Sol.


dimecres, 29 de febrer de 2012

Berserk


Hi ha una bèstia que viu dins la ment. Una bèstia formidable, ferotge i negra i peluda, i letal. L'afilada mandíbula i l'únic ull, trencat, t'amenacen constantment amb un somriure malèvol, pertorbador. La Negra s'intal·la a les entranyes més remotes de la consciència, on s'alimenta de records amagats i gaudeix representant-los en forma d'imatges en moviment que se't repeteixen una vegada i una altra davant el mirall. 

La bèstia no dorm, no descansa mai. Atenta i astuta, sempre alerta, espera la mínima mostra de debilitat per saltar-te salvatgement al coll i fer-te caure víctima dels seus jocs de mort i penombra. Ja pots recargolar-te tant com vulguis, que, un cop empresonat entre els llargs ullals de culpabilitat que et perforen la carn, no et deixarà escapar.

Però la Negra, alhora que mortalment perillosa, és també l'origen d'una força inigualable. La seva sola presència, amb la consciència del risc que suposa un sol instant de distracció davant d'aquesta fera, t'atorga d'energia infinita. Fins i tot la por que desprèn et nutreix i et fa crèixer encara més. I és que, la seva mirada dolorosa i penetrant, el seu instint assassí, és l'excel·lent al·licient per no cedir terreny i per seguir contenint la bèstia, que, si voltés lliurement, es menjaria aquells que t'estimes i tot allò que et fa viure.




 To have a voice in the back of my head 
  It’s like a face that I hold inside
 A face that awakes when I close my eyes
 A face that watches every time I lie
 A face that laughs every time I fall

dilluns, 6 de febrer de 2012

Cunning duel


"It was just a game."


That was all the alibi you'd ever need. Your proud sword and your brave shield, always at hand, ready to attend submissively to all her owner's desires. You even tricked me once for a while, that is the power of your finest masterpiece... and your precious last sentence.

But you claimed the winning prize too soon. Too self-conceited to be aware of your plan's flaws, to realize that the very source of your strenght is at the same time your defenses' weakest spot. Because fake tricheries and hoaxes could only win you artificial deceptions. Yes, the dice was loaded from the start, but there's no way to fool a Joker.

Empty words. A marvellous shining magic box, with just a little puppet inside. Some natural talent as a liar, but not enough brains to see it through. A game, you say? Indeed - a game you lost.

dimecres, 25 de gener de 2012

Ho protegiré tot!




"Us veig als ulls la mateixa por que a mi em glaçaria el cor. Pot ser que un dia el coratge dels homes flaquegi, que ens oblidem dels amics i trenquem els vincles de germandat. Però no és avui aquest dia. Serà un temps de llops i d'escuts esclafats, quan l'edat dels homes s'esfondri per sempre. Però no és avui aquest dia! Avui lluitarem! Per tot allò que tingueu de més preat en aquesta bona terra, us vull veure ferms!"



Això és epicitat. Aquella sensació que sempre has somiat protagonitzar, o, com a mínim, desitjat formar-ne part. Ja des de ben petit jugaves a ser l'heroi. Frisaves per ser aquell semidéu que supera adversitats i villans i sap estar en tot moment a l'alçada de les exigències de la resta... Ni un segon de flaquesa, dia i nit, sempre a punt per salvar la noia i, de passada, el món.

Però això era abans. D'això ja en fa molt i ja no ets el que erets. Has tingut breus primaveres, has gaudit de llargs estius i has sobreviscut hiverns que se t'han fet eterns. Ja les has vistes de tots colors. I, poc a poc, mica en mica, i sempre fent veure que que ni te n'adonaves o que no hi podies fer res per evitar-ho, has anat substituïnt la responsabilitat de salvar el món per coses molt més importants. Trobar feina, comprar-se un bon cotxe, tenir dona i fills... o millor encara, "riure, beure, i anar tirant... i si es pot, follar de tant en tant". Ets un adult com cal.

Però en realitat no has deixat mai de cercar l'epicitat. Pensa-hi un moment. Cada vegada que et sents com un simple peó més, intranscendent entre les repetitives onades d'homes enmig de la marea imponent de la natura; cada vegada que veus clar que mai seràs qui dius ser ni tampoc aquell que voldries ser; cada vegada que t'ofega la mediocricitat... Quantes vegades t'has trobat mentint i exagerant, gairebé inconscientment, per explicar històries exacerbades i plenes de dificultats inexistents? Què és això sinó sucumbir al desig ocult de convertir els dia a dia en epopeyes, les accions en proeses i la quotidianitat en heroïsme?

I ara, digues, qui és més il·lús, aquell nen que aspirava a ser un somni, o tu, que, davant el malson que creus que t'envolta, optes per fer veure que tot és tal i com havies somniat?

Potser ha arribat l'hora de madurar realment. De deixar enrere tots aquests miratges que t'envolten. De ser coherent, i demostrar d'una vegada el coratge i el valor de què portes ufanant-te des de fa tant de temps amb accions que estiguin a l'alçada de tant altives paraules. D'utilitzar els propis braços i mans per lluitar i aconseguir tot allò que vols. No vols ser mediocre? Doncs el primer pas és perdre la por a ser-ho.