dimecres, 25 de gener del 2012

Ho protegiré tot!




"Us veig als ulls la mateixa por que a mi em glaçaria el cor. Pot ser que un dia el coratge dels homes flaquegi, que ens oblidem dels amics i trenquem els vincles de germandat. Però no és avui aquest dia. Serà un temps de llops i d'escuts esclafats, quan l'edat dels homes s'esfondri per sempre. Però no és avui aquest dia! Avui lluitarem! Per tot allò que tingueu de més preat en aquesta bona terra, us vull veure ferms!"



Això és epicitat. Aquella sensació que sempre has somiat protagonitzar, o, com a mínim, desitjat formar-ne part. Ja des de ben petit jugaves a ser l'heroi. Frisaves per ser aquell semidéu que supera adversitats i villans i sap estar en tot moment a l'alçada de les exigències de la resta... Ni un segon de flaquesa, dia i nit, sempre a punt per salvar la noia i, de passada, el món.

Però això era abans. D'això ja en fa molt i ja no ets el que erets. Has tingut breus primaveres, has gaudit de llargs estius i has sobreviscut hiverns que se t'han fet eterns. Ja les has vistes de tots colors. I, poc a poc, mica en mica, i sempre fent veure que que ni te n'adonaves o que no hi podies fer res per evitar-ho, has anat substituïnt la responsabilitat de salvar el món per coses molt més importants. Trobar feina, comprar-se un bon cotxe, tenir dona i fills... o millor encara, "riure, beure, i anar tirant... i si es pot, follar de tant en tant". Ets un adult com cal.

Però en realitat no has deixat mai de cercar l'epicitat. Pensa-hi un moment. Cada vegada que et sents com un simple peó més, intranscendent entre les repetitives onades d'homes enmig de la marea imponent de la natura; cada vegada que veus clar que mai seràs qui dius ser ni tampoc aquell que voldries ser; cada vegada que t'ofega la mediocricitat... Quantes vegades t'has trobat mentint i exagerant, gairebé inconscientment, per explicar històries exacerbades i plenes de dificultats inexistents? Què és això sinó sucumbir al desig ocult de convertir els dia a dia en epopeyes, les accions en proeses i la quotidianitat en heroïsme?

I ara, digues, qui és més il·lús, aquell nen que aspirava a ser un somni, o tu, que, davant el malson que creus que t'envolta, optes per fer veure que tot és tal i com havies somniat?

Potser ha arribat l'hora de madurar realment. De deixar enrere tots aquests miratges que t'envolten. De ser coherent, i demostrar d'una vegada el coratge i el valor de què portes ufanant-te des de fa tant de temps amb accions que estiguin a l'alçada de tant altives paraules. D'utilitzar els propis braços i mans per lluitar i aconseguir tot allò que vols. No vols ser mediocre? Doncs el primer pas és perdre la por a ser-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada