Tot això, abans, eren camps

 

Era un tros de terra erm, llargues hectàrees de males herbes. Però, insospitadament i ja sense esma, enmig de l'infinit oceà verd hi vaig trobar una petita flor lila. O, més aviat, ella em va trobar a mi.
Des d'un principi tot induïa al tràgic final; un cop arrencada de sotarrel, ja no hi havia marxa enrere. Res va canviar el cerimoniós funeral preparat per mirar de retornar-la als seus orígens minerals, a les seves arrels, i tota mena de ritus tribals i pregàries només serviren per agreujar la passivitat del cel, que es negava a ruixar de fertilitat el camp. La terra no donava cap senyal de vida.
Fins que, en sortir el sol del quart dia, me'n vaig adonar. La petita flor havia esdevingut l'adob de la imaginació, fent-la crèixer fins a dibuixar una imatge prou sòlida. I és que, amb els ulls closos, el  terreny monòton desapareix i deixa lloc a un altre paisatge, i un dia que comença transforma el desert en un camp de maduixes. Una terra on sento que hi pertanyo.