El destí de Déu

"Van ser els homes qui van crear Déu". Però no en el sentit que van crear el concepte de "Déu", no. Tot al contrari: "Déu", i tot el que el concepte comporta. Tal era la necessitat de trobar respostes, la por davant la incapacitat de comprendre el sensesentit i l'absurditat de tantes morts, de les catàstrofes inexplicables, que el subconscient col·lectiu, allò que resideix dintre de cadascú en aquell racó inexpulgable per la raó, es va fondre i unir per formar Déu. 

Un ens que controla l'atzar, que predetermina i juga amb els destins de tots i cada un per dirigir l'existència cap a un Destí final. Una destinació que comparteix secretament la majoria, perquè neix dels seus desigs ocults en l'inconscient. 

Qui sap, potser l'objectiu és simplement l'autodestrucció, almenys així els desastres estarien justificats per la pròpia por. Però, en qualsevol cas, aquest déu no és més que un ésser artifical, perjudicial, repugnant i abominable, creat pel temor, la negació de la mort i el rebuig a la vida. 

Diví, li'n diuen. I, tanmateix, humà a més no poder. I, si el destí és humà, qualsevol home pot presentar-li oposició. Qualsevol home pot matar a déu.